Cau a les meves mans un diari del dia 24 de novembre. Entre un cert cansament físic i la reiteració de veure les noticies habituals de política i les incomprensibles noticies d’economia, l’apatia comença a fer un efecte sedant en el meu cervell.
Tanmateix, hi ha una noticia que crida la meva atenció i em desperta. A Barcelona s’ha realitzat el primer recital d’acudits religiosos del mon... Sorprenent!!.
Auspiciat pel Centre UNESCO de Catalunya, cinc representants de diferents religions (Jueus, Catòlics, Protestants, Musulmans i Hinduistes) es van dedicar a explicar acudits sobre les seves pròpies religions.
Més enllà del fet humorístic en sí mateix, te una connotació d’allò més sana. Actualment, a quasi ningú se li escapa que l’humor es una eina amb uns beneficis contrastats. Hi han multitud de jornades, cursos, diades ... de risoteràpies varies, als hospitals trobem pallassos, etc, etc. Com deia Eugène Ionesco, “Donde no hay humor no hay humanidad, donde no hay humor existe el campo de concentración”.
Però es clar, sembla ser que hi ha terrenys en els quals la utilització de l’humor sembla que no toca, que no es seriós. I entre aquests llocs, la religió s’emporta la palma. Per això aquesta noticia te la seva importància. Normalitzar les coses quotidianes, donar-li un caire humà a la religió (sigui quina sigui aquesta) es al meu entendre, una forma ideal de desdramatitzar les possibles diferencies, posar-la a l’alçada de la gent, normalitzar una realitat que, a voltes, pot ser font de conflicte i que de fet ho és a moltes parts del nostre planeta.
La declaració més assenyada, va ser la del representant musulmà, que va dir que quan li van proposar la seva participació en aquest acte, va pensar “Per fi em conviden a una cosa seria”... sense comentaris!!
Estic convençut que l’humor es la distancia més curta entre dues persones. L’humor intel·ligent afavoreix la integració d’elements socials i ajuda a entendre la realitat que ens envolta. Tant de bo, aquest exemple es pogués ampliar i utilitzar en d’altres àmbits on sembla que riure’s pot ser, fins i tot, pecat.