Divendres tarda, desprès de dinar. La setmana ha estat dura i el cansament comença a fer efecte. El dinar també. Poso una música suau i em deixo arrossegar al regne de Morfeu (el deu dels somnis. No confondre amb el personatge d’una pel·lícula d’èxit). Els ulls s’acluquen sols i un estat de semi inconsciència plana sobre la meva ment. Es un moment dolç, en que la realitat i la ficció es barregen i no se si ja somnio o si encara estic despert. 

Sona un timbre. Deu ser cosa del somni. El timbre insisteix. Jo també. Però a la tercera obro un ull amb cara de gos llebrer amb males puces. És el telèfon. Maleït sia!!

Sense massa entusiasme contesto amb un “si?” sec i poc amistós. A l’altre banda del auricular, una senyoreta amb accent andí m’intenta seduir per que accepti una promoció de telefonia fixa més televisió i internet a un preu teòricament ridícul. És la tercera vegada en una setmana! L’engego a regar. Però el deu dels somnis ja no tornarà.

Aquesta situació es repeteix constantment a casa meva. Entre dos i tres cops setmanals, tinc ofertes variades... que si vull aire condicionat, que si una assegurança de vida, que si televisió, que si... No entenc com els testimonis de jehova no s’han  adaptat als nous temps!

En un principi, jo intentava ser amable. Els hi deia que no m’interessava, que moltes gràcies però que no. Però sembla que la paraula “no” te diferents significats segons qui l’escolta i ells hi insistien amb més fruïció.
En una segona època, vist el poc resultat que obtenia la meva amabilitat, vaig començar a ser desagradable. Feia un “NO” ben sec i penjava, o be els hi demanava que m’esborressin dels seus llistats i els enviava a ...

Però, com que estic segur que això no s’aturarà, a partir d’ara, he decidit riure’m una estona. Estic assajant diverses respostes...

-         El sr. de la casa?
-         No, aquí no hi ha senyor, tots som vassalls!

O be...

-         El sr. Xavier?
-         No hi és.
-         I quan el puc trobar?
-         D’aquí a tres anys, quan torni del Kazajistàn, de treballar amb l’ONG Mimosos sin Fronteras. És que allà manca molt d’amor, sap?

Però pot ser la més efectiva és...

-         El sr. Xavier?
-         És impossible que es posi!
-         I quan hi puc parlar?
-         Estem a la seva vetlla. És de cos present.

Be, no se si tot plegat funcionarà, però si més no, segur que la persona de l’altre banda del telèfon es queda amb una cara d’antologia. Ja us explicaré com va el tema.

 

 

Benvolgut deu de la pluja:
No voldria que les meves paraules et resultessin ofensives i prenguessis la decisió de marxar definitivament de la meva vida.

Primer de tot, voldria dir-te que estic encantat de la teva presencia, el regal que ens portes és imprescindible per poder mantenir aquest ritme de despesa hídrica que portem, per regar els camps (inclosos els de golf), per sanejar l'aire brut d'aquesta gran ciutat, per fer créixer la gespa i per poder veure aigua clorada.

I pot ser encara et diria més. Aquest or transparent amb el qual ens beneeixes, podria significar el final de baralles polítiques artificials, podria pacificar territoris i salvar el cul d'algun càrrec electe del meu país.
També et diré, que aquest darrer aspecte, a mi, m'és indiferent del tot.

Ara be, des de la meva humilitat  més absoluta, com un simple creient de les teves humitats glorioses, m'agradaria fer-te una petició, oh! gran deu!

No podries enviar-nos els teus dons només en dies laborables? Ho dic per que els mortals normalets santifiquem els caps de setmana al deu de l'oci i si tu t'entestes a remullar-nos els caps de setmana, no hi ha manera de sortir de casa...

  I és que ja son tres caps de setmana plovent, carai

He recordat una d'aquelles cantarelles de quan era petit. Servia bàsicament per saber qui "parava". Més o menys, deia així:
"Don Juan de Villanaranja
lo bien que fuma, lo bien que canta.
Tiene la barriga llena
de vino tinto, de vino azul.
¿A quien salvas tú,
por el niño Jesús?"

No se per quina mena de mecanisme intern he recordat aquestes paraules i tampoc se com és possible que me'n recordi després de tants anys. El cert és que m'he fet un fart de riure. És evident que els temps han canviat molt. Però molt, molt!!

Aquest Don Juan de fa decennis, era admirat per la seva veu, però també per ser un pecador extraordinari, d'aquells que fan por. Les seves habilitats etil.liques i tabaquistes estan per sobre del que avui podria ser considerat com a políticament incorrecte i inclús, delictiu.
Avui en dia, el tal Don Juan estaria a la garjola sense cap mena de dubte. Els càrrecs? mal exemple per a la societat, a més de escàndol públic i una enorme despesa en sanitat.

També es nota molt l'època de la cançoneta. Era aquell temps en el qual aquest país era confessional, on deu i el seu fill, ens salvaven de tot mal, on els bisbes tenien poder i utilitzaven la seva paraula per fer-nos sentir culpables dels mals del món o de la pujada dels preus... no com ara (?).
Com han canviat els temps!!

Es una sort que encara quedin paradisos com Villanaranja, on es pot fumar i beure sense sentir-nos culpables i a on no arriben els llargs tentacles d'allò que és políticament correcte.
On es pot cantar en llibertat.

Si us ve de gust, podeu llegir un article que m'han penjat a la pàgina del Col.legi d'Educadores i Educadors Socials sobre humor i educacció... no més cal pitjar aquí.

Llegeixo el diari mentre faig un cafè al bar de sota de casa. La campanya electoral ocupa les deu primeres planes del rotatiu. La lluita ferotge per veure qui la te més grossa o qui menteix millor, és digne d'estar en negreta als titulars... no hi ha cap noticia destacada sobre cultura; no interessa.

Però en un racó del mateix diari, hi ha una noticia que, al meu entendre, hauria de estar a la primera plana de qualsevol diari:

"Jóvenes palestinos encuentran en el escenario un arma para luchar contra la ocupación israelí y una razón para vivir "Antes todos queríamos ser suicidas", dice un actor".

Un somriure m'ocupa la cara i una certa emoció s’instal·la al meu estomac.

La noticia relata l’experiència d'un grup de joves que han trobat, a traves del teatre, una raó per viure, una forma de protestar i de lluitar per la seva llibertat. El director del projecte diu "Necesitamos poetas, actores e intelectuales". La raó per sobre de la violència. L'art com a eina de recerca de la llibertat.

Hom podria considerar aquest projecte com una bogeria, una de aquelles utopies impossible d'assolir i inútil. Que voleu que us digui? Per a mi és imprescindible crear per viure, i per ells és una forma de sobreviure.

Diu una de les joves actrius: "Mi forma de rebelión pasa por ser actriz, porque ellos no quieren que seamos famosos ni reconocidos, quieren mantenernos bajo su bota".

I mentrestant, aquí els politics ens volen vendre la seva moto. Sense comentaris!

No ho acabo d'entendre. Encara no fa un mes que na Iolanda decidia deixar-nos i ahir va ser en Manuel. Un altre narrador que ha marxat, la veu del qual no tornarem a sentir més.

Amb ell havia compartit, també, escenari i contes, vetllades i riures. Impossible oblidar la seva forma de riure, el seu accent cubà i la seva passió per viure... per gaudir.

Us soc sincer, estic dividit en dos... desprès de l'eufòria de haver estrenat obra de teatre, un cop com aquest em deixa fora de joc, anímicament tocat.

I encara que els seus contes no moriran, trobarè a faltar la seva veu i la seva mirada... càlides, com ell mateix.

De debó que no ho entenc!!

Hi ha temporades en que les feines, les idees, els projectes i les ofertes de nous reptes, es multipliquen per quatre. Aquestes situacions només passen dos o tres cops a l'any i per un espai molt breu de temps.

Jo ara estic en una d'aquestes pujades de feina i la sensació és més d'estar al Dragon Khan que assegut al meu estudi davant de l'ordinador. I el pitjor de tot, com li deia avui a una amiga, és que estic intentant cercar un culpable d'aquest principi d'estres histèric que se m’està menjant la calma habitual que em caracteritza.
Però no... no el trobo. O millor dit, si que el trobo però no em convenç, per que soc jo. Jo solet i sense gaire ajuda m'he ficat en aquests saraus que m'ocupen temps i espai. Un temps que hauria de ser de cert repòs i un espai al meu cervell que retroalimenta la meva histèria recentment adquirida.

Volia anar, d'aquí a pocs dies, a gaudir de
un cap de setmana al Pirineu... desconnectar, passejar, dormir, menjar i altres plaers mundans i saludables pel cos i l'esperit. Però no podrà ser. Tinc feina!

Així que he decidit fer turisme interior, és a dir, quedar-me a casa i omplir la banyera (demano disculpes públicament per la despesa exagerada d'aigua!) per gaudir de un suposat bany a aigües de Montcortès, em calçaré les botes de muntanya i aniré al Parc de Vallparadis de la meva ciutat -que fa tres quilometres de llarg- tot caminant amunt i avall fins que acabi cansat però feliç com si hagués fet el Pedraforca i, és clar, aniré algun dia a menjar unes botifarres amb seques i all i oli al Mesón Les Forques tot imaginant que soc a qualsevol altre lloc.

No em direu que el pla no paga la pena...


sniff!!

Hi ha dies que escriure no és un plaer sinó una necessitat vital. 

No tinc cap mena de dubte que de vegades, les espelmes petites son les que fan més llum. Ara, ahir al matí, una d’aquestes petites espelmes s’ha apagat. La Iolanda ha marxat, s’ha apagat sense fer soroll. Com sempre.

El dolor que sento a l’ànima es enorme i em costa pensar que no la tornaré a veure. Les nostres llargues converses mentre passejàvem pels carrers de Gósol a pas lent marcat per les seves crosses o el posar-nos al dia d’amors i desamors –de tots dos- o les nostres opinions i formes de veure i viure els contes, ens va fer tenir una relació especial... ploro la seva pèrdua però també ploro per que la veu d’una extraordinària narradora ja no se sentirà.

Al meu cap he repassat els moments que vam compartir, he recordat com la seva veu m’havia transportat a mons de fantasia i de màgia... mons a on estic segur que ella volia fugir deixant enrere la seva malaltia, les seves limitacions físiques.

Però Iolanda era –és!!- gran. Em va ensenyar molt i em va fer millor persona. La seva llum és enorme!
I avui, ara, aquí a casa, una espelma encesa em recorda la seva força i les seves ganes de viure.

T’estimo, Iolanda!!

Des de la darrera reunió de veïns (a la qual no hi vaig poder anar), soc el president de la comunitat de propietaris del meu bloc d’habitatges i, poca broma, som 34 famílies a l’edifici.

I no es que hagi fet cap mèrit especial per això, no; es que el càrrec es rotatiu i em tocava a mi. Però us diré que des del moment del meu “nomenament” quelcom ha canviat dins meu. Per tal d’explicar-ho us posaré uns exemples:

Fa pocs dies, mentre feia un viatge compartit en l’ascensor comunitari (tampoc ni ha d’altre!) el veí que m’acompanyava em va demanar, amb un castellà amb accent nord-africà, el meu permís per col·locar una petita antena parabòlica a un espai comú de l’edifici... si, si, m’ho va demanar a mi!!

Ja fa temps que els coloms s’han apoderat de part dels celoberts, la qual cosa ens està creant certes dificultats sanitàries i ecològiques. Les sanitàries son per que no ha de ser massa sà la quantitat d’excrements que deixen anar (com pot ser que un bitxo tant petit tingui a dins tanta merda!). Les ecològiques son bàsicament per que aquests excrements cauen a la roba estesa, amb la qual cosa cal tornar a rentar una roba que ja tenies neta... doble sabó, doble aigua, doble llum...

Així que estem mirant possibles solucions i totes, totes passen per buidar la butxaca, però sabeu a qui li envien els pressupostos? Sabeu qui ha convocat una reunió per valorar les diferents possibilitats? Si, heu encertat! A mi!

I és que des d’aquell gloriós dia en que vaig esdevenir president, tinc el poder, controlo i decideixo sobre un munt de temes.... Les veïnes i els veïns que mai saludaven, ara em comenten dificultats i necessitats, ja no critiquen la meva manera de vestir. Ara soc important!!!

                             ***

Si això em passa a mi, imagineu que no els hi passarà als candidats a les properes eleccions. Paciència, molta paciència!

La mort sempre ha estat un tema tabú a la nostra actual societat. Tant es així, que parlar sobre la Dama Negra es considera de mal gust.
He llegit que ara, a Girona, volen possar remei a aquesta situació d'una manera expeditiva.
A partir d'ahir, hi ha vaga indefinida  dels serveis funeraris!!
Així que preguem als gironins i gironines que s'abstinguin de morir-se fins que les administracions del ram i els treballadors es posin d'acord en els assumptes de controvèrsia.
Gràcies.