Hi ha temporades en que les feines, les idees, els projectes i les ofertes de nous reptes, es multipliquen per quatre. Aquestes situacions només passen dos o tres cops a l'any i per un espai molt breu de temps.
Jo ara estic en una d'aquestes pujades de feina i la sensació és més d'estar al Dragon Khan que assegut al meu estudi davant de l'ordinador. I el pitjor de tot, com li deia avui a una amiga, és que estic intentant cercar un culpable d'aquest principi d'estres histèric que se m’està menjant la calma habitual que em caracteritza.
Però no... no el trobo. O millor dit, si que el trobo però no em convenç, per que soc jo. Jo solet i sense gaire ajuda m'he ficat en aquests saraus que m'ocupen temps i espai. Un temps que hauria de ser de cert repòs i un espai al meu cervell que retroalimenta la meva histèria recentment adquirida.
Volia anar, d'aquí a pocs dies, a gaudir de
un cap de setmana al Pirineu... desconnectar, passejar, dormir, menjar i altres plaers mundans i saludables pel cos i l'esperit. Però no podrà ser. Tinc feina!
Així que he decidit fer turisme interior, és a dir, quedar-me a casa i omplir la banyera (demano disculpes públicament per la despesa exagerada d'aigua!) per gaudir de un suposat bany a aigües de Montcortès, em calçaré les botes de muntanya i aniré al Parc de Vallparadis de la meva ciutat -que fa tres quilometres de llarg- tot caminant amunt i avall fins que acabi cansat però feliç com si hagués fet el Pedraforca i, és clar, aniré algun dia a menjar unes botifarres amb seques i all i oli al Mesón Les Forques tot imaginant que soc a qualsevol altre lloc.
No em direu que el pla no paga la pena...
sniff!!