És quasi inevitable. Tothom parla del Nadal i jo no volia fer-ho... no em venia de gust entrar en un tema que s'ha convertit en el paradigma del consumisme ferotge i irreflexiu, oblidant l’essència del mateix. I no em refereixo a un suposat naixement en un poblet de Palestina sinó a l'alegria i la joia pel creixement de les hores de llum respecte a la foscor.
Però no m'he pogut resistir. I és que desprès de diversos anys sense menjar el tradicional raïm de la sort de la nit de cap d'any (que dit sigui de pas, ja havia comprovat empíricament la seva absoluta ineficàcia), aquest any hi he tornat. I us ho dic de debò... NO POT SER BO!!
No pot ser bo menjar-se dotze grans de raïm a una velocitat inquietant; no pot ser bo ennuegar-se amb aquest fruit, en un intent poc raonat de engolir-lo en dotze segons; no pot ser bo començar l'any fent petons a la gent amb la boca plena d'un líquid imprecís tot bavejant unes paraules inintel·ligibles que quasi ens ofeguen; no pot ser bo continuar els primers segons de l'any escopint les llavors que se'ns han quedat enganxades de mala manera a les dents... aquesta darrera imatge és absolutament patètica!
I que me’n dieu dels bons propòsits que hom fa en aquesta data? La conclusió és que els humans tenim una memòria dèbil... molt dèbil. Al cap de unes poques setmanes, dies i inclús, hores, hem oblidat els propòsits que amb tanta convicció ens hem marcat poc abans. Mireu si no els “aquesta és l’última cigarreta” o “demà m'apunto a un gimnàs” per no parlar d'altres menys tòpics però igual de oblidats.
Personalment, crec que hi ha una relació directe entre aquests bons propòsits no acomplerts i la velocitat d'ingestió del raïm de cap d'any. I és que estic segur.... NO POT SER BO!!!