Hi ha dies que escriure no és un plaer sinó una necessitat vital.
No tinc cap mena de dubte que de vegades, les espelmes petites son les que fan més llum. Ara, ahir al matí, una d’aquestes petites espelmes s’ha apagat. La Iolanda ha marxat, s’ha apagat sense fer soroll. Com sempre.
El dolor que sento a l’ànima es enorme i em costa pensar que no la tornaré a veure. Les nostres llargues converses mentre passejàvem pels carrers de Gósol a pas lent marcat per les seves crosses o el posar-nos al dia d’amors i desamors –de tots dos- o les nostres opinions i formes de veure i viure els contes, ens va fer tenir una relació especial... ploro la seva pèrdua però també ploro per que la veu d’una extraordinària narradora ja no se sentirà.
Al meu cap he repassat els moments que vam compartir, he recordat com la seva veu m’havia transportat a mons de fantasia i de màgia... mons a on estic segur que ella volia fugir deixant enrere la seva malaltia, les seves limitacions físiques.
Però Iolanda era –és!!- gran. Em va ensenyar molt i em va fer millor persona. La seva llum és enorme!
I avui, ara, aquí a casa, una espelma encesa em recorda la seva força i les seves ganes de viure.
T’estimo, Iolanda!!