Des de la darrera reunió de veïns (a la qual no hi vaig poder anar), soc el president de la comunitat de propietaris del meu bloc d’habitatges i, poca broma, som 34 famílies a l’edifici.

I no es que hagi fet cap mèrit especial per això, no; es que el càrrec es rotatiu i em tocava a mi. Però us diré que des del moment del meu “nomenament” quelcom ha canviat dins meu. Per tal d’explicar-ho us posaré uns exemples:

Fa pocs dies, mentre feia un viatge compartit en l’ascensor comunitari (tampoc ni ha d’altre!) el veí que m’acompanyava em va demanar, amb un castellà amb accent nord-africà, el meu permís per col·locar una petita antena parabòlica a un espai comú de l’edifici... si, si, m’ho va demanar a mi!!

Ja fa temps que els coloms s’han apoderat de part dels celoberts, la qual cosa ens està creant certes dificultats sanitàries i ecològiques. Les sanitàries son per que no ha de ser massa sà la quantitat d’excrements que deixen anar (com pot ser que un bitxo tant petit tingui a dins tanta merda!). Les ecològiques son bàsicament per que aquests excrements cauen a la roba estesa, amb la qual cosa cal tornar a rentar una roba que ja tenies neta... doble sabó, doble aigua, doble llum...

Així que estem mirant possibles solucions i totes, totes passen per buidar la butxaca, però sabeu a qui li envien els pressupostos? Sabeu qui ha convocat una reunió per valorar les diferents possibilitats? Si, heu encertat! A mi!

I és que des d’aquell gloriós dia en que vaig esdevenir president, tinc el poder, controlo i decideixo sobre un munt de temes.... Les veïnes i els veïns que mai saludaven, ara em comenten dificultats i necessitats, ja no critiquen la meva manera de vestir. Ara soc important!!!

                             ***

Si això em passa a mi, imagineu que no els hi passarà als candidats a les properes eleccions. Paciència, molta paciència!

La mort sempre ha estat un tema tabú a la nostra actual societat. Tant es així, que parlar sobre la Dama Negra es considera de mal gust.
He llegit que ara, a Girona, volen possar remei a aquesta situació d'una manera expeditiva.
A partir d'ahir, hi ha vaga indefinida  dels serveis funeraris!!
Així que preguem als gironins i gironines que s'abstinguin de morir-se fins que les administracions del ram i els treballadors es posin d'acord en els assumptes de controvèrsia.
Gràcies.

Calidoscopi

Estic immers en la bogeria de la creació i preparació d’una nova obra de teatre. Jo no se com és el procés de creació d’altres persones, però a mi em passen coses molt estranyes a ulls d’altres. Estic més reservat… a la meva ment hi ha poc espai per a d’altres coses. Estic de més mala lluna, menys pacient i més sensible. Rebutjo idea rere idea i no hi ha cap que m’acabi d’agradar. Imagino -gairebé, somnio- em com serà tot… les imatges del que voldria que fos, em venen a les retines.

Imagino com serà al principi, com evolucionarà, quina música hi serà present i quina serà la seva relació amb les persones que la vegin, li veig les virtuts i un munt de defectes…
O sigui, i salvant totes les distancies que vulgueu, estic embarassat!!

Serà nena i es dirà Calidoscopi.

  ---------------------------------------------------------------

Teoria Marxista

Malgrat els molts canals de televisió, aquesta nit tampoc fan res del meu interès, així que he decidit endinsar-me en els aspectes més lúdics de la teoria marxista. La seva riquesa de detalls i el seu esperit és d’allò més universal, capaç d’arribar a provocar el gest més democràtic i enriquidor per l’esser humà: riure!!

Avui, he tornat a mirar “Una noche en la ópera”, de Marx... dels germans Marx. Ah! Sublim!!

-----------------------------------------------

Horror, terror y pavor

He acabat de llegir fa poc "Les millors cent una llegendes urbanes" de Lucas Crow.
 
Us racomano aquest petit llibre (te unes 250 planas) per aquelles o aquells que us agradin les històries tètriques, de por, de misteris i d'expedients X amb morts i tot. Per cert, que tambe l'internet ha entart en el fantàstic món del sobrenatural.

Això si, llegiu-lo de dia... per si les mosques!!

És quasi inevitable. Tothom parla del Nadal i jo no volia fer-ho... no em venia de gust entrar en un tema que s'ha convertit en el paradigma del consumisme ferotge i irreflexiu, oblidant l’essència del mateix. I no em refereixo a un suposat naixement en un poblet de Palestina sinó a l'alegria i la joia pel creixement de les hores de llum respecte a la foscor.

Però no m'he pogut resistir. I és que desprès de diversos anys sense menjar el tradicional raïm de la sort de la nit de cap d'any (que dit sigui de pas, ja havia comprovat empíricament la seva absoluta ineficàcia), aquest any hi he tornat. I us ho dic de debò... NO POT SER BO!!

No pot ser bo menjar-se dotze grans de raïm a una velocitat inquietant; no pot ser bo ennuegar-se amb aquest fruit, en un intent poc raonat de engolir-lo en dotze segons; no pot ser bo començar l'any fent petons a la gent amb la boca plena d'un líquid imprecís tot bavejant unes paraules inintel·ligibles que quasi ens ofeguen; no pot ser bo continuar els primers segons de l'any escopint les llavors que se'ns han quedat enganxades de mala manera a les dents... aquesta darrera imatge és absolutament patètica!

I que me’n dieu dels bons propòsits que hom fa en aquesta data? La conclusió és que els humans tenim una memòria dèbil... molt dèbil. Al cap de unes poques setmanes, dies i inclús, hores, hem oblidat els propòsits que amb tanta convicció ens hem marcat poc abans. Mireu si no els “aquesta és l’última cigarreta” o “demà m'apunto a un gimnàs” per no parlar d'altres menys tòpics però igual de oblidats.

Personalment, crec que hi ha una relació directe entre aquests bons propòsits no acomplerts i la velocitat d'ingestió del raïm de cap d'any. I és que estic segur.... NO POT SER BO!!!

L’altre dia em va donar per fer una cosa que pot semblar d’allò més estany...

Vaig fer Ego-surfing (o com carai s’escrigui!), és a dir, vaig posar el meu nom al buscador de l’ordinador per veure que sortia, o millor dit, qui sortia La cosa va tenir la seva gràcia. Resulta que comparteixo nom i cognom amb un fotògraf que ven les seves obres a través de la xarxa. També comparteixo l’onomàstic amb d’altres persones: un biòleg del Centre de Regulació Genòmica (??), un porter de futbol de Colòmbia ,un regidor del PSC de l’Ajuntament de Pineda de Mar i un altre regidor del PP de la província de Valladolid... tot això per començar, però encara hi ha més. Un psicòleg que es dedica a la formació, un advocat, un poeta visual, un muntador de pel·lícules, un arquitecte,... i molta més gent!!

En fi, que ho tinc clar. El que en un principi era una sospita, ara ja és una certesa; no soc original. Hi han molts “jo” diferents i fins i tot, oposats.
Tanmateix, per a la gent que ens dediquem a les coses del teatre, aquesta descoberta es d’una riquesa increïble. Aquesta descoberta en fa pensar en quantes vides puc tenir, a llocs diferents, realitats paral·leles que em porten a imaginar com ha de ser la vida d’un regidor d’ajuntament, o els nervis que pateix un porter de futbol abans del partit. Mil vides diferents per poder viatjar amb la ment, mil maneres de ser més proper a gent que no conec i amb la comparteixo quelcom molt personal i íntim.
En definitiva, és una forma de sentir-me més humà, de ser part d’una comunitat més àmplia que la que visc cada dia. Feu la prova, pot ser descobriu que no esteu sols.

Els diumenges sempre m’han semblat un xic “sosos”. Pot ser és per que ja des de jove, era el dia previ al retorn a una quotidianitat del tot previsible i poc gratificant, o pot ser és per que, desprès de tres setmanes de no tenir un cap de setmana de descans, m’he dedicat a fer el ronso, a ordenar i netejar la casa (que ja tocava!!) i, en definitiva, a descansar.

Però, mira tu quines coses, avui diumenge, a les quatre de la tarda, just en aquell moment en que començava a pensar en jeure al sofà i deixar-me endur pel grat alè de Morfeu mentre la tele vomitava alguna d’aquelles pel·lícules infumables de diumenge a la tarda, ha sonat el timbre de casa... i jo no esperava ningú!

Una agradable senyoreta amb un somriure de dentifrici, em vol fer una enquesta pel baròmetre de la comunicació i la cultura. De primer he pensat que en volien vendre quelcom, que és l’habitual. Però no, realment volien saber la meva opinió sobre un munt de coses... premsa, ràdio, televisió, ...El què veig, què llegeixo, què escolto i a qui voto sembla que li pot arribar interessar a algú!

He contestat tan be com he pogut i desprès d’una entrevista llarrrgggaaa, m’han regalat una agenda per a anotar telèfons, apa!

I als pocs minuts d’acabar, ja estès al sofà i amb l’Isis (la meva gateta) al costat, el meu cervell s’ha començat a relaxar juntament amb el meu cos.

I de cop m’ha vingut al cap. Sí, segur. D’aquí uns dies sortiré a la tele. Dintre de poc, els noticiaris parlaran de mi... I no per haver sortit al Diario de Patricia víctima de qualsevol cabró malalt i desaprensiu. No. Sortiré a la tele quan diguin que segons el darrer estudi, els espanyols veiem molta tele, llegim poc i escoltem a estones perdudes la radio. I no per que aquestes siguin las meves respostes, sinó per que res haurà canviat des de la darrera vegada que hom va donar aquesta informació.

O pot ser penseu que la gent llegim més? O que els nens i els adults xerrem més i mirem menys la tele?

No. Res no haurà canviat, però, si més no, jo sortiré a la tele!

Cau a les meves mans un diari del dia 24 de novembre. Entre un cert cansament físic i la reiteració de veure les noticies habituals de política i les incomprensibles noticies d’economia, l’apatia comença a fer un efecte sedant en el meu cervell.

Tanmateix, hi ha una noticia que crida la meva atenció i em desperta. A Barcelona s’ha realitzat el primer recital d’acudits religiosos del mon... Sorprenent!!.

Auspiciat pel Centre UNESCO de Catalunya, cinc representants de diferents religions (Jueus, Catòlics, Protestants, Musulmans i Hinduistes) es van dedicar a explicar acudits sobre les seves pròpies religions.

Més enllà del fet humorístic en sí mateix, te una connotació d’allò més sana. Actualment, a quasi ningú se li escapa que l’humor es una eina amb uns beneficis contrastats. Hi han multitud de jornades, cursos, diades ... de risoteràpies varies, als hospitals trobem pallassos, etc, etc. Com deia Eugène Ionesco, “Donde no hay humor no hay humanidad, donde no hay humor existe el campo de concentración”.

Però es clar, sembla ser que hi ha terrenys en els quals la utilització de l’humor sembla que no toca, que no es seriós. I entre aquests llocs, la religió s’emporta la palma. Per això aquesta noticia te la seva importància. Normalitzar les coses quotidianes, donar-li un caire humà a la religió (sigui quina sigui aquesta) es al meu entendre, una forma ideal de desdramatitzar les possibles diferencies, posar-la a l’alçada de la gent, normalitzar una realitat que, a voltes, pot ser font de conflicte i que de fet ho és a moltes parts del nostre planeta.
La declaració més assenyada, va ser la del representant musulmà, que va dir que quan li van proposar la seva participació en aquest acte, va pensar “Per fi em conviden a una cosa seria”... sense comentaris!!

Estic convençut que l’humor es la distancia més curta entre dues persones. L’humor intel·ligent afavoreix la integració d’elements socials i ajuda a entendre la realitat que ens envolta. Tant de bo, aquest exemple es pogués ampliar i utilitzar en d’altres àmbits on sembla que riure’s pot ser, fins i tot, pecat.

Aquesta és una pàgina de prova... és de prova, no per que no tingui res a dir, sinó per que no estic massa segur de voler tenir un espai per “parlar”. Imagino que ha de ser molt similar al pànic del full en blanc.
Les preguntes s’amunteguen al meu cervell... Que diré? Tinc tant per dir? De tota manera, la meva prosa tampoc és tan bona, així que no se que fer.
De moment deixaré que el temps decideixi, veurem com va evolucionat el tema  i si no m’acaba d’agradar, sempre puc prémer la tecla “supr” de l’ordinador... tant de bo tot fos tan senzill, oi?

Xavi